Dijous passat, dins el cicle Mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament”, es va projectar el documental “El costat fosc dels assajos clínics”, de la BBC. El documental qüestiona l’ètica dels assajos clínics que alguns laboratoris duen a terme a l’Índia. Amb alguns exemples, s’explica que sovint, el consentiment informat dels pacients no és tant “informat” com hauria de ser, se’ls ofereixen participar en assajos com a medicació,…

Després de la pel·lícula, com en totes les sessions del cicle, hi va haver una estona de debat. Aquesta vegada, degut a la presència d’algunes persones provinents de la indústria farmacèutica, va ser especialment interessant. Un dels arguments de la indústria era que, si a l’Índia el govern permetia aquestes situacions, no era culpa seva, sinó del govern indi, per permetre-ho.

Jo em pregunto. Si vaig a 120 Km/h per una carretera on el límit és 80Km/h i on sé que mai hi ha controls de velocitat i tinc un accident, de qui és culpa? segons l’argument exposat en el debat, la culpa seria del govern… per no controlar la meva velocitat en aquesta carretera. Jo diria que la culpa és meva, per abusar d’una vulnerabilitat, que és no controlar la velocitat.

És més, si la indústria farmacèutica tria països com l’Índia per a dur a terme assajos clínics, segur que és perquè li surt a compte(*), entre d’altres coses perquè hi ha menys control institucional sobre el que es fa en aquests assajos, i elles, n’abusen.

* Fer un assaig clínic aquí implica moltes responsabilitats, controls, que sotmetre’s a un assaig no sigui una alternativa per no poder pagar un tractament, bona informació, assegurances,… tot això és molt més senzill en països on hi ha menys control o bé els recursos del país dificulten aquest control. A més  a més, països altament poblats i amb una poder adquisitiu molt baix, fa que es tingui molta gent “verge de medicació”, gent que no s’està tractant amb res, de manera que els resultats de l’assaig, són molt més valuosos ja que no hi ha interaccions del fàrmac testejat amb d’altres fàrmacs. I, el més trist, la manca de recursos de la població fa que, sotmetre’s a un assaig sigui l’única manera d’accedir a un tractament, cosa totalment acceptable.

A Santa Cruz de Tenerife sembla que no ho tenen tant clar. Dies enrere, en un ple municipal, com a resposta a quant immobles hi ha al municipi a nom d’ONGs, la regidora de torn va anunciar que, si bé hi ha locals a nom de Creu Roja, no n’hi ha cap a nom d’ONG.

Sense comentaris.

Aquest dijous comença, al cinema Verdi Park de Barcelona, la mostra de films i documentals Salut per al desenvolupament, enmarcada dins la campanya que porta el mateix nom.

Al Barcelona hi haurà quatre passis (els dijous del mes de novembre) tots a les 22.15h. En el primer es projectarà la pel·lícula “El jardinero fiel”, adaptació cinematogràfica del llibre de John Le Carré. Les altres setmanes es projectaran els documentals “El costat fosc dels assajos clínics”, “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre”. Després de cada pel·lícula hi haurà un debat amb persones vinculades a la pel·lícula o projecció.

A banda de Barcelona, el cicle també anirà fins a Vic (Universitat de Vic) i Amposta (Universitat Rovira i Virgili). A Vic (els dimecres 19 i 26 de novembre) es podran veure “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre” i, a Amposta (el dimecres 19 de novembre), “Silêncio da mulher” i “Mimi, la joie”.

Des d’aquí podeu descarregar el programa complet de la mostra. L’entrada és gratuïta.

Aquest estiu, en arribar a Dhramsala ens va envair el “bon rotllo” budista. Havia estat un dia intens i arribar allà va ser un descans. A Dhramsala, concretament la zona de McLeod Ganj, hi ha pregaries budistes per tot arreu, banderoles, postals, cartells,… en anar sopar (a un restaurant regentat per un grup de tibetans exiliats) vam llegir la primera, estava en anglès i s’acompanyava d’una foto del Dalai Lama. Ens va agradar, emocionar una mica i tot. Feia així:


No matter what is going on
Never give up
Develop the heart
Too much energy in your country
Is spent developing the mind
Instead of the heart
Be compassionate
Not just to your friends
But to everyone
Be compassionate
Work for peace
In your heart and in the world
Work for peace
And I say again
Never give up
No matter what is going on around you
Never give up

Never give up, mai abandonis. I té “nassos” que això ho digui el cap d’un govern que ha de viure a l’exili, que la població del qual és maltractada pel la Xina, com deien ells mateixos, “pitjor que Guantànamo”.

Avui he vist una curta entrevista(anglès) que la BBC ha fet recentment al Dalai Lama. Explica que la Xina no és sincera en les negociacions, unes negociacions que no avancen. Anuncia que està perdent l’esperança d’aconseguir arribar a algun acord dins el marc de negociacions actual (que el Tibet esdevingui una regió autònoma dins la Xina). Never give up, acaba dient però que, potser no han de negociar una autonomia sinó que han de tornar a anar directament cap a la independència.


Ahir es va fer públic el Google Street View de Barcelona. És a dir, als mapes de Google (via Google Maps o Google Earth), s’hi han afegit les fotografies dels carrers de Barcelona i alguns municipis del voltant. Això permet moure’s pels carrers de la ciutat amb unes imatges de 360º… t’hi pots passar hores fent el tafaner.

Aquesta vegada però, per evitar problemes de privacitat, totes les cares i matrícules han estat difuminades i, a més a més, pel que he llegit, si algú ho demana, es poden retirar imatges. El difuminat de matrícules és prou potent… tant que, amb algun company de feina hem intentat mirar quin dia estaven fetes algunes fotos (buscant dates en casetes de l’ONCE, diaris,..) i, a tot arreu on hi ha números que podríen ser llegibles, s’hi ha aplicat un difuminat…

Com he dit, et pots passar hores buscant imatges curioses (hi ha diferents recopilatoris per a d’altres ciutats). Aquí hi ha un parell d’imatges on el cotxe es “caça” a ell mateix, en reflexar-se a la façana d’alguns edificis (facultat de biologia de la Pompeu i hospital del Mar).

Apa, ja tenim distracció per les estones de mandreta després de dinar :-)

Quan comences una tesi sembla que aquest moment no arribarà mai, però arriba: dijous passat, vaig fer la defensa de la tesi i, ara, ja sóc doctor!

La jornada va ser tan intensa com emocionant. Els dies previs van ser durillus, molta feina polint i enllestint la presentació, assajos, canvis, figures,… però al final val la pena. Vaig començar la presentació una mica nerviós, ho reconec i, el làser vermell emprat per senyalar les coses a la pantalla, em delatava. Però, pocs minuts després, crec que vaig corregir i m’ho vaig passar molt bé presentant part de la feina que he fet durant els més de quatre anys i mig de tesi. El temps de la presentació, que vaig ajustar als tres quarts d’hora, em va passar volant!

El torn de preguntes del tribunal ja se’m va fer més llarg. Més que res, els nervis passats em van passar factura i era tard i estava ja una mica cansat. Les preguntes, a l’igual que la presentació, van ser en anglès però, alguns membres del tribunal van començar el seu torn amb algunes frases en català cosa que agraeixo, el que em deien s’havia de dir en català.

Després de les preguntes, descans per les deliberacions del tribunal i… suspir… ja s’ha acabat! En aquests moment ja volava, ja està!!! Minuts després vam tornar a entrar a la sala i em van dir la nota. Va ser emotiu i emocionant. He anat a moltes tesis d’amics i companys de feina, són actes solemnes, a mi m’agraden, i emotius i emocionants però… ser-ne tu el protagonista… no es pot explicar.

Després de l’acte més acadèmic, vam celebrar-ho amb un bon pica-pica al mateix centre. En aquest punt ha d’agraïr l’ajuda de la MªElena, la sogra, la família i el grup de teòrics de l’ICIQ… sense ells i elles, no hauria pogut fer una celebració com aquesta. Va ser una magnífica cirereta al final d’una jornada ben intensa. Gràcies!

En fi, avui dilluns, torno a ser a la feina. Ara ja no m’he de preocupar per enllestir i assajar una presentació i puc fer de post-doc com toca :-)

Dies enrere, dins el marc de la campanya Salut per al desenvolupament, va tenir lloc la taula rodona Assajos clínics i medicaments: ètica i informació. La sessió es va fer a l’auditori del PRBB. L’acte el va presentar la MªElena (coordinadora de la campanya) i el va moderar el farmacòleg clínic Magí Farré, investigador de l’IMIM.

La xerrada va abordar diferents aspectes relacionats amb “informació i medicaments”. Des de la transparència dels assajos clínics (condicions ètiques, publicació dels estudis,…) fins al màrqueting dels medicaments. Primer va intervenir en Richard Smith, director de United Health Europe i membre de l’equip editor de les revistes de PLoS (Public Library of Sciences). Ell va parlar sobretot de la transparència dels assajos clínics, de les publicacions dels biaxos que es produeixen en aquest tipus d’estudis, quasi sempre, pagats per la indústria.

En segon lloc va parlar Annelies den Boer, coordinadora de projectes de medicaments de l’organització Wemos. Ella va parlar, bàsicament, de les condicions ètiques d’aquests assajos en els països en vies de desenvolupament.

Finalment va intervenir Christian Wagner-Ahlfs, de l’organització BUKO Pharma-Kampagne, que va parlar del màrqueting dels medicaments, posant alguns exemples molt gràfics.

Després de les exposicions dels ponents hi va haver un torn obert de paraules.

La idea general que em va quedar de la sessió és que, primer de tot, els assajos clínics hauríen de ser sempre públics (i a ser possible seguint els models d’accés obert que té PLoS) i neutres, és a dir, desvinculats econòmicament de la indústria farmacèutica. En segon lloc, es facin on es facin, han de seguir uns mínims ètics. I, finalment, els medicaments no són un producte de mercat del que se’n pugui fer publicitat a qualsevol preu.

El proper acte de la campanya, serà dimecres vinent (15 d’octubre a les 21h) al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona i abordarà el problema de l’accés als medicaments explicant-ne dos casos concrets: nicaragua i Moçambic

Sé que no es pot tenir fe cega en els mitjans de comunicació, cada vegada tenim (si hi ha temps) més maneres de contrastar es informacions que rebem. Però està bé tenir mitjans de “referència”, que, tot i contrastar amb altres fonts allò que més t’interessa, te’n puguis refiar. Jo em refiava dels del 3cat24.

Amb aquest portal està passant quelcom totalment decebedor, per sort, no extensible (crec) als mitjans de ràdio i televisió. Darrerament, no sé què els passa que, de les notícies de ciència i tecnologia, no te’n pots creure ni una! Tot són titulars espectaculars, suposo que per guanyar “clics” però, quan llegeixes la notícia, et quedes al·lucinant. Parlo de ciència i tecnologia perquè és el que conec.

Dies enrere ens explicaven que un asteroide descobert per una gent de les illes amenaçava la terra. Si contrastaves les fonts que citava la mateixa noticia, l’esmentat asteroide (que havia d’impactar imminentment amb la Terra) havia estat un temps a la llista d’asteroides a vigilar (per si de cas s’acosten massa) però feia setmanes que l’havien tret. És més, la notícia s’acompanyava d’una imatge on, segons el peu de foto, es veia l’esmentat objecte…. llàstima que la fotografia no corresponia a un asteroide! Els comentaris de la gent alertaven d’aquestes imprecisions però la noticia (i sobretot el titular) van seguir igual.

Ahir en vaig veure una altra de grossa: GRID, una internet deu mil vegades més ràpida. El titular ja em va cridar l’atenció però no per la novetat de la informació sinó per la sorpresa en veure que es referien al GRID com d’una “nova internet”. El cos de la notícia no té pèrdua, ens expliquen que això del GRID és una nova “internet” que s’està desenvolupant als laboratoris del CERN per a processar la informació que genera el nou accelerador de partícules. Ens diuen que aquesta nova xarxa permetrà descarregar fotos i vídeos en segons.

Cal dir que, si això fos cert, seria espectacular! però… el GRID no té res a veure amb una “nova internet”. El GRID (descobert ja fa anys amb projectes com ara el SETI*) es basa en la compartició de recursos entre ordinadors connectats en una mateixa xarxa. Els recursos compartits poden ser de càlcul, emmagatzematge,… Seguint l’exemple del SETI, els telescopis en qüestió generen una quantitat molt gran d’informació i, per processar-la, s’empra el GRID, és a dir, un servidor, s’encarrega de repartir la feina entre diferents ordinadors connectats a internet. El projecte SETI, l’any 2005 va evolucionar a BOINC, que, a banda de l’originari SETI, recull molts altres projectes.

I, això que té a veure amb l’accelerador de partícules? molt senzill. Tots els mitjans han parlat de la gran quantitat d’informació que generarà l’aparell i, per processar-la, què millor que GRID? la informació es reparteix en diferents ordinadors que s’encarreguen de processar i emmagatzemar la informació.

Com a resum, els sensacionalismes que pugui intentar colar el 3cat24 en ciència i tecnologia, jo no me’ls crec, però perquè conec els temes de què parlen. La meva pregunta (i preocupació) però és si fan el mateix amb tot.

*El projecte SETI va ser el primer projecte de computació en GRID a l’abast de la gent. Els usuaris cedien el seu ordinador mentre no el feien servir perquè aquest processés les dades obtingudes per telescopis que cerquen intel·ligència extraterrestre. Es va posar en marxa l’any 1999.

El dissabte passat vam anar al CaixaFòrum a veure una exposició del fotògraf Bru Rovira: Maternitats. L’exposició se centra en la relació mare nadó i en com és aquesta en situacions extremes, com ara una presó, un conflicte bèl·lic, una mare malalta de SIDA, els camps de refugiats,…

El curiós a més a més, és que cada fotografia s’acompanya d’un petit audiovisual, una senzilla explicació de la fotografia, en què l’autor explica la imatge i alguna anècdota que pugui tenir.

L’exposició està oberta fins el proper 12 d’octubre.

Avui he descobert un mòdul de Python amb una funció molt i molt interessant re.split. Segurament és una xorrada, però és ben útil. Per què? per que separa elements d’una cadena fent ús de diferents patrons. La funció que jo emprava fins al moment, split, és útil quan per separar una cadena hi ha només un element comú.

Continua llegint: Python, “splits” amb expresions regulars

Next Page »